Latest Updates
París era una festa
Beryl & Robert bajo la luna de Deià... Y Laura
Agost 2014. Esta es una historia de tres personas, dos mujeres y un hombre. En sus caminos se cruzaron otras mujeres y otros hombres. Amores, traiciones, libros, poemas, un intento de suicidio, escándalos, huidas. Hubo hijos de unos y de otros que crecieron juntos, vidas que se mezclaron formando un extraño dibujo. Pero sólo ellos fueron tocados por la sombra -luminosa y cruel, exigente- de la Diosa Blanca. Cada uno de ellos tuvo su don y pagó su precio. Los tres: Robert, Beryl y Laura.
Robert y Beryl duermen el sueño eterno bajo la luna de Deià, en el pequeño cementerio de la colina, donde el poeta imaginaba que antaño existió un olvidado templo de su diosa. Deià es aún un remoto pueblo de Mallorca, encaramado en las laderas de una sierra montañosa que desciende suavemente hasta el mar. Un pueblo reservado y fiel a sí mismo, que ha sabido preservar su belleza, su silencio. En la distancia, se esconde la casa de "Canellúñ" (así lo escribía él, a su manera) o Ca n'Alluny, frente al mar de la Serra de Tramuntana y rodeada de olivos.
Fui hasta allí este verano, una mañana de finales de agosto. Era un viejo sueño: entrar en la casa de Robert Graves, recorrer el jardín y el huerto, sentir su ausencia sólo mitigada por tantos libros inmortales, dejarme llevar por el paisaje, cruzar habitaciones y pasillos donde el tiempo está detenido, fijar en mi memoria todos los detalles de su escritorio… “Analeptic thought”, así lo llamaba él: mirar, tocar, oler, sentir, entrar en el pasado a través de la memoria de las cosas… Ésta es una de las claves de nuestra novela "La llegenda d'Ègara", que tendrá siempre la belleza, la emoción y las imperfecciones de las primeras obras.
Esa casa de Deià fue, aquel día, un buen lugar para soñar otros libros y encontrar el camino para afrontar el reto, libros dignos de él y de nuestros propios sueños… Libros que ahora mismo están tomando forma por fin, en las noches y madrugadas, entre tazas de café y cigarrillos -y algún que otro whisky, como solía Robert-, bajo una luna muy distinta de la que brilla en Deià.
Antes de que llegara Beryl, aquella fue la casa de Laura y Robert. A Laura Riding le debía Robert, en gran parte, el diseño de la casa: aún se conserva intacto su estudio. Aunque ella estaba ya muy lejos, él jamás tocó nada: un elegante y duro homenaje a la mujer que, como la Diosa, le premió y le castigó, le dio amor y dolor, le llevó a lo más alto y le volvió loco… Laura abrió a Robert el camino hacia la inspiración que necesitaba para su extraño y hermoso libro, “La Diosa Blanca”. Una obra monumental, extravagante, reveladora: conservo como un tesoro un ejemplar muy gastado y anotado, desde 1991...
Por supuesto, Beryl tuvo también su propio estudio en la casa, en un pequeño cuarto de la segunda planta. Ca n'Alluny fue su hogar durante medio siglo, pero nunca fue borrada la huella de Laura.
Después de unas horas en la casa de Graves, llegó por fin el momento de buscarle justo allí donde no está, donde no estuvo nunca nada más que su cuerpo envejecido y frío. Colina arriba, siguiendo por empinadas callejuelas se llega hasta la iglesia y el solitario cementerio de Deià, donde se halla su tumba: turismo literario, funerario, mitómano…
Hay allí una sencilla lápida con su nombre, unas fechas y la palabra mágica escrita sobre el cemento en 1985: “Poeta”. Un último homenaje a la Diosa Blanca: madre, hermana, esposa, amante… y viuda.
A pocos pasos de la tumba de Robert Graves, encontré otra minúscula lápida, casi escondida a los pies de una baranda: la de Beryl (Pritchard), que murió después que Robert, en 2003. Entonces hacía también muchos años ya de la muerte de Laura, en Florida, en 1991. Ella no tiene tumba en Deià ni volvió a ver su luna, aunque, en cierto modo, tampoco se fue nunca.
A pocos pasos de la tumba de Robert Graves, encontré otra minúscula lápida, casi escondida a los pies de una baranda: la de Beryl (Pritchard), que murió después que Robert, en 2003. Entonces hacía también muchos años ya de la muerte de Laura, en Florida, en 1991. Ella no tiene tumba en Deià ni volvió a ver su luna, aunque, en cierto modo, tampoco se fue nunca.
Sin duda, Robert hubiera visto la mano de la Diosa en los últimos días de su mujer… Una noche de octubre, Beryl -ya con ochenta y ocho años- salió a contemplar la luna llena. Allí empezó su final: a la luz de la luna. Se fracturó la cadera y murió pocas semanas después. Era la última de los tres: Robert, Laura y Beryl. Y bajo la luna de Deià reposa desde entonces.
Gràcies!
Abril 2014. Gràcies a totes i tots els que ens van acompanyar en la lectura dramatitzada que vam fer a l'església de Santa Maria (La Seu d'Ègara) aquest dijous 10 d'abril, dintre del Cicle de Cultura Medieval. Gràcies al rector de Sant Pere, a l'equip entusiasta de Terrassa Gastronòmica i de Terrassa Turisme, al personal de la Seu d'Ègara/Museu de Terrassa. Gràcies als mitjans que s'han fet ressò de l'acte, com el Diari de Terrassa, la Torre o la Ràdio Municipal de Terrassa. Gràcies als amics i amigues que ens han ajudat des del Facebook o el Twitter. I, sobretot, gràcies a tots els lectors i lectores de la novel.la "La llegenda d'Ègara". Una etapa acaba aquí, però continuem...
Pa, vi, oli... i velles llegendes
Abril 2014. Exactament un any després de la publicació de la novel.la "La llegenda d'Ègara", arriba al seu final la campanya de promoció del llibre, amb la lectura dramatitzada que fem avui dijous 10 d'abril a La Seu d'Ègara (19:30h), acompanyada d'un tast de productes mediterranis típics de l'antic País d'Ègara: pa, vi i oli. Totes les activitats que hem fet al llarg del darrer any ens han permès aprendre a fer coses noves: lectures públiques, xerrades, tertúlies, dramatitzacions... Hem hagut d'inventar-nos maneres diferents d'explicar el llibre a públics diferents: algunes vegades ha estat un èxit, d'altres un fracàs. De tot s'aprèn, aquesta és la veritat. Ho hem plantejat sempre amb modèstia, amb agraïment a cada persona que ha comprat el llibre o ha volgut escoltar-nos, amb respecte envers la història però també envers la ficció literària. La veritat és que hem procurat que la gent s'ho passés bé llegint el llibre o assistint a algun dels actes que hem organitzat, que descobrís els secrets d'una ficció històrica versemblant a partir de tot el que se sap realment de l'antiga Ègara i de tots els buits que hi ha encara, lògicament, en la història "científica. Si ho hem aconseguit o no, no ens toca jutjar-ho a nosaltres, sinó als lectors i lectores, a la crítica, al públic... Un llibre deixa de ser teu quan el publiques, passa a ser de tothom...
Per tot això, hem volgut tancar aquesta etapa amb un acte simbòlic a l'església de Santa Maria, construïda al damunt de la vella Catedral d'Ègara, escenari real de molts moments destacats de "La llegenda d'Ègara". L'acompanyem amb un petit tast gastronòmic, gentilesa de "Terrassa Gastronòmica", un equip de gent entusiasta que vol recuperar les tradicions i els productes de les terres vallesanes. Olivera, blat i vinya. Oli, pa i vi: una evocació de la Mediterrània, del paisatge de l'antic Vallès o "País d'Ègara", dels sabors de la terra conreada amb l'esforç i la suor de tantes generacions d'homes i dones. Ens ha semblat que era un bell homenatge a les arrels del nostre passat i a les velles llegendes que hem volgut despertar... Gràcies a tots i a totes per acompanyar-nos en aquest viatge, que per a nosaltres dos ha estat el primer. Esperem retrobar-nos en el següent i en els que confiem que vindran també en el futur...
10 misteris i llegendes
Febrer 2014. "10 misteris i llegendes de l'antiga Ègara": aquest és el títol de la xerrada que hem fet a l'Ateneu Terrassenc. L'hem plantejat a partir de preguntes: On era i què era l'Ègara romana? Què pot significar Ègara i Terrassa? Per què el bisbe Ireneu d'Ègara va conspirar contra el Papa de Roma? Qui era la màrtir d'Ègara? On es trobava el Castrum Terracia? Perquè el Drac de Sant Llorenç és en realitat una Dragona?... En la conferència hem plantejat respostes a mig camí entre la realitat històrica i la ficció literària, revelant als assistents alguns dels trucs de la novel.la "La llegenda d'Ègara".
Amb aquest acte ens anem apropant ja al final de l'etapa de promoció del llibre, que per cert s'ha anat venent força bé: l'editorial calcula que anem ja per uns 800 exemplars, xifra que està força bé per a un llibre que es ven exclusivament a Terrassa. Ens queda encara, però, un acte molt especial amb el qual volem tancar aquesta etapa i agrair als nostres lectors i lectores que s'hagin deixat portar per les històries i els personatges de "La llegenda d'Ègara". D'aquí a pocs dies explicarem què portem de cap...
Fantàstiques lectores
Són fantàstiques lectores, el somni de qualsevol escriptor/a: persones que es prenen molt seriosament els llibres i la literatura, que volen aprendre, eixamplar horitzons. I que disfruten molt amb els llibres.
Ens van convidar a la seva trobada el darrer divendres de gener, des de les 6 de la tarda fins a dos quarts de 10 de la nit. Més de tres hores parlant de "La llegenda d'Ègara": el paisatge d'Ègara, les dones, les guerres, l'estructura del llibre, la documentació històrica, la Gran Muntanya i l'antiga Gran Deessa, el Castrum Terracia, els romans, els andalusins, els francs... Va ser una trobada inoblidable en la qual vam aprendre moltíssim sobre la novel.la.
Quan poses el punt i final, el llibre ja no és només teu: passa a pertànyer als lectors. La seva experiència és el que compta, el que situa el llibre en el context del paisatge literari d'una ciutat o d'un país, d'una llengua. "La llegenda d'Ègara" ha fet aquest mateix camí en els darrers mesos: ha entrat en la vida d'uns quants centenars de lectores i lectors, se l'han fet seu, els ha acompanyat en un viatge cap al passat de Terrassa quan no es deia encara Terrassa... Per tant, hi han trobat defectes i virtuts, s'han fixat en detalls que els autors no hem vist, han construit el seu propi llibre.
Ahir, al casal de Can Boada, vam viure l'extraordinària experiència que és poder parlar amb les nostres lectores sense mirar el rellotge i veure la novel.la amb els seus ulls. Es va fer fosc i ni ens en vam adonar. Van ser més de tres hores amb la Maruja, l'Anna, el bisbe Ireneu, el comte Guifré, la Montse, la Júlia, la Mila, Claudi el romà, els Corvinus, la Carme, les dones sàvies de la Gran Muntanya, la Gerónima... Una tarda impagable, amb les millors lectores del món. Amb un grup de dones que estimen la literatura i que ens han ajudat a ser una mica millors escriptors...
Recta final
Gener 2014. La nostra primera novel.la, "La llegenda d'Ègara", aviat farà un any que va ser publicada. Estem en la recta final de la promoció que n'hem anat fent els darrers mesos: la presentació a la sala Fòrum del Diari de Terrassa, les firmes d'exemplars per Sant Jordi, la presentació al Quiosc de la carretera de Matadepera, una lectura pública a l'església de Sant Miquel (La Seu d'Ègara) i a la llibreria Casa del Llibre/El Cau Ple de Lletres... Però encara ens queden algunes coses per fer: una trobada amb un grup de lectura format per una vintena de dones del barri de Can Boada, a Terrassa, una xerrada a l'Ateneu Terrassenc (el dijous 13 de febrer)... I un acte que intentarem que sigui molt especial, a principis d'abril, per tancar els "bolos" del llibre. És hora de concentrar-nos en els nous projectes, que ja van prenent forma, gràcies a tot el que hem après amb "La llegenda d'Ègara"...
Dies d'hivern a Roma
Gener 2014. Van prenent forma nous projectes, en els que hem estat treballant des de fa mesos. A la foto, l'Olga, a una terrassa romana, a prop de la Piazza de la Rotonda, buscant pistes que ens portaran cap a un nou llibre… Hores i hores de parlar, prendre notes, discutir possibilitats, remenar un munt de llibres… I sobretot d’escoltar la veu interior, aquella que ens porta a triar “el camí del cor”. Ella va aprofitar un viatge familiar per fer algunes recerques i prendre notes per a una nova novel.la. A Roma la van acompanyar uns personatges que van prenent vida dia a dia: quan comencen a tenir vida pròpia és un moment màgic, veus com la seva història pren forma i demana ser escrita. A vegades, com tu vols, d’acord amb el guió que més o menys hem esbossat. Però hi ha moments en què s’escapen i et mostren un camí que no havies imaginat. És aleshores quan saps que has de deixar-te portar, quan t’abandones a la força de les paraules. Un instant en el que sents que estàs a dintre i a fora del llibre al mateix temps, que les peces comencen a encaixar…
Suscribirse a:
Entradas
(
Atom
)