Llibres

Agenda

Blog

Latest Updates

24 maig: presentació de l'Elegia d'Atenes

1:40

7 maig 2017. Falten pocs dies ja perquè l'Elegia d'Atenes (XIII Premi Ciutat de Terrassa de Poesia Catalana / Agustí Bartra, 2016) arribi a les llibreries, editat per Pagès Editors.

El dimecres 24 de maig, a les 19h, es farà a Terrassa la presentació del llibre, a la Casa-Museu Alegre de Sagrera.

La presentació literària anirà a càrrec de Jaume Aulet (professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, destacat expert en història de la poesia catalana del segle XX i literatura catalana de l'exili) i intervindran també Jordi F. Fernández (Amics de les Arts) i Jordi Ballart (alcalde de Terrassa).

A Lleida la presentació es farà el dimecres 31 de maig, a càrrec de Xavier Macià (poeta i professor de literatura catalana contemporània a la Universitat de Lleida) i Àngels Marzo (poeta).

A Barcelona serà el dimecres 7 de juny, a càrrec de Vicenç Villatoro, escriptor, periodista i director del CCCB.



Sant Jordi a Lleida i Castell del Remei / 2

0:20
23 abril 2017. Algunes fotos més per recordar un dia ple de màgia, de poesia, d'amistat, entre vinyes i al cor de Lleida...



Sant Jordi a Lleida i Castell del Remei / 1

0:17

23 abril 2017. Una esplèndida, inoblidable diada de Sant Jordi a Lleida, amb l'Olga i la Júlia, mentre l’Elegia d’Atenes arriba al final del camí i ja és a punt de convertir-se en llibre: a finals de maig, de la mà de Pagès Editors. L’esmorzar a l’editorial, amb vells i nous amics, l’Aplec Literari al Castell del Remei, la música, la bona taula, els extraordinaris vins del Castell del Remei… Gràcies per fer-me un petit lloc entre poetes de la talla d'Eduard Batlle, Josep Borrell, Xavier Macià, Àngels Marzo, Anton Not, Josep M. Sala-Valldaura, Eduard Sanahuja, Jaume Suau, Àlex Susanna i Josep Vallverdú. I gràcies també a Mireia González i Tomàs Cusiné, extraordinaris amfitrions i mestres de cerimònies...

A la sala Lucilla Atilia plena de gom a gom, assegut entre el gran Josep Vallverdú i els no menys grans Xavier Macià i Àngels Marzo, vaig sentir que havia arribat al camí que he perdut i buscat durant tants anys: allò que els grecs anomenaven el Parnàs, la pàtria dels poetes…

El simposi demanava presentar un poema inèdit dedicat al vi i un altre a un quadre de la col·lecció de pintors lleidatans: a mi em va triar (no vaig ser jo, va ser el quadre…) “Roma”, de Baldomero Gili i Roig. De manera que vaig posar dos poemes nous a la gran copa de vi que presidia la sala: “Tots els noms del vi” i “No existirà Roma”. Els podreu llegir i jutjar més endavant, en una “plaquette” que possiblement s’editarà.



A la butxaca portava un tercer poema, que no era per a l’aplec i que formava part d’una primera versió, descartada, dels versos dedicats al vi. És un poema molt senzill, gairebé un apunt dedicat a una dona nascuda entre vinyes, la Neus de Sant Martí de Tous, que un Sant Jordi de fa cinc anys ens va deixar per sempre.

Aquest sí que el podeu llegir avui:

          Entre vinyes

          Aleshores recordaràs
          que el pare de la teva mare era pagès
          i que la seva dona, l’àvia Maria,
          corbada sota el pes dels anys
          i els feixos de llenya,
          regalava  brots de raïm a mans plenes
          a tothom qui estimava.
          Recordaràs que l'avi Josep tenia una petita vinya
          al vessant d’un turó,
          vorejada de figueres i esbarzers...
          
          Cremada pel sol dels estius
          d’una terra dura i aspra,
          aquella vinya dorm encara,
          abandonada, allà on l’oblit
          desdibuixa totes les històries.
          Ell era l’home que va morir sol
          amb l’esquena repenjada contra un cep,
          carregat de raïm fragant que ja no colliria,
          la mirada perduda en el cel d’un juliol
          congelat per sempre.
          Això, recordaràs, va ser el mateix estiu
          que el seu nét de disset anys
          escrivia i estripava els primers poemes
          sense saber que des del futur
          un poeta de cinquanta anys,
          tot just acabat de tornar d'Atenes,
          vindria a abraçar-lo.
          I ara, cinc anys després
          d’aquella mitjanit de llàgrimes,
          un diumenge assolellat d’abril, entre vinyes,
          veus altra vegada la nena que travessava, espantada,
          la foscor del bosc, camí de la vinya del seu pare.
          
          Sabràs que allà, en la penombra,
          ella somriu
          i t’espera encara.


     (Entre Sant Martí de Tous, Atenes, Terrassa, Lleida i el Castell del Remei, 2012-2017)

Josep M. Sala-Valldaura: Concert d'esferes lleidatanes i universals

0:14

31 març 2017. Aquest dijous al vespre, a Lleida, presentació de l’autoantologia del poeta Josep M. Sala-Valldaura. “Concert d’esferes” (Pagès Editors), amb il·lustracions de Vall Palou. De la mà de Xavier Macià, Àngels Marzo i Enric Falguera, en una sala plena a vessar de gent i d’afecte, vam apropar-nos a l’univers poètic de l’alquimista Sala-Valldaura des d’una mena de mirador subtil: un aperitiu de paraules, visions, aproximacions que conviden a entrar de ple en la música de les esferes de la vida.

La poesia catalana té des d’avui un nou gran llibre, una lletra escrita des del passat cap al futur, que viatja acompanyada de l’extraordinària biblioteca poètica de la col·lecció “La Suda”. Si això fos França, ja la compararíem amb la Pléiade, perquè està animada amb la mateixa ambició...

Amb en Pep Sala-Valldaura ens vam conèixer un migdia assolellat del passat desembre, a Lleida, abans que comencéssin aquelles llargues setmanes de boira durant les quals en Xavier Macià es delia per veure el sol… Unes cerveses, uns cafès, uns cigarrets i una càlida benvinguda a Lleida, on l’Olga i jo hem fet bons amics, descobert llibres extraordinaris i iniciat un nou camí… Les esferes giren i giren, ens mostren i amaguen l’univers, ens porten fins allà on pensem que comencem a entendre’l i just després tornem a perdre’ns en les preguntes i les incerteses…

Però millor deixem que ell mateix, el poeta Sala-Valldaura, amb aquesta "autoantologia" absolutament recomanable, faci d’atrezzista de les seves esferes...

Emilia Conejo: Minuscularidades nada minúsculas

0:13

27 enero 2017. Escribir poesía desde una misma sin usar la primera persona del singular, hablar del yo sin salir del nosotros/as, ser la voz de muchos/as pero al mismo tiempo desnudar el corazón, la vida... Ésta es la poesía de Emilia Conejo, que ayer estuvo en Terrassa (Synusia) presentando su poemario “minuscularidades” (Godall edicions). Así, en minúsculas, camina sobre lo cotidiano: el tiempo, la vida, los otros, el amor, la casa, el combate... Un poemario absolutamente recomendable, lleno de versos fulgurantes, que te va envolviendo con su discurso íntimo, a la vez delicado y duro, afilado. Una hermosa y fría noche de jueves, una de esas noches de televisión, fútbol y Barça. Menuda y segura, cercana, Emilia estuvo acompañada por Miriam Sajeta, que recitó divinamente sus poemas, dos músicos (Josep M. Ribelles y Pep Coca) que supieron dar la mano a sus versos con el arpa y el contrabajo, su editora y un público entregado a la magia de la poesía... Con mayúsculas disfrazadas de minúsculas.





Escriure poesia des d’una mateixa, renunciant a la primera persona del singular. Parlar del jo sense sortir del nosaltres. Ser la veu de molts/es, però al mateix temps despullar el cor, la pròpia vida... Aquesta és la poesia d’Emilia Conejo, que ahir va venir a Terrassa (Synusia) per presentar el seu poemari “minuscularitats” (Godall edicions). Així, en minúscules, camina sobre la vida quotidiana: el temps, la vida, els altres, l’amor, la casa, el combat... Un poemari absolutament recomanable, ple de versos fulgurants, que et va embolcallant amb el seu discurs íntim, delicad i dur a la vegada, esmolat... Uan bella i freda nit de dijous, una d’aquelles nits de futbol, televisió i Barça. Menuda i segura, propera, Emilia va estar acompanyada per Miriam Sajeta, que va recitar divinament els poemes, dos músics (Josep M. Ribelles i Pep Coca) que van saber donar la mà als seus poemes amb l’arpa i el contrabaix, la seva editora i un públic entregada a la màgia de la poesia... Amb majúscules disfressades de minúscules.


Elegia d'Atenes: Premi Ciutat de Terrassa de Poesia Catalana 2016

0:06

22 novembre 2016. Ahir, amb el llibre de poemes "Elegia d'Atenes", vaig guanyar el Premi Ciutat de Terrassa de Poesia Catalana / Agustí Bartra. Això és el que em va sortir de l'ànima a l'acte que es va celebrar a la Biblioteca Central de Terrassa... Les fotos són de la M. Àngels Rodulfo.


Bona nit... La primera paraula quan acabes de rebre un premi literari ha de ser sempre “gràcies”. Gràcies, especialment a les persones que formen el jurat i que s'han deixat tocar, seduir, pels poemes d'aquest llibre. Gràcies a Jaume Aulet, Antoni Clapés, Jordi F. Fernández, Xavier Macià i Llorenç Soldevila.

Gràcies també a Amics de les Arts i a la gent de Mirall de Glaç per la seva passió i la seva fe en la literatura, i gràcies, per la part que em toca, per conservar viva la memòria del gran poeta que va ser Agustí Bartra, un dels grans poetes de Catalunya, injustament menystingut i més oblidat del que es mereix.

Però aquest no és un país per a poetes, per a novel·listes, pintors o cantants. A Catalunya ens omplim molt la boca amb el nostre amor per la cultura i la llengua i tot el folclor de la Diada de Sant Jordi. Però la veritat és que com a país ens importa bastant poc. Ojalà la Montserrat Roig o l'Agustí Bartra haguessin estat francesos, per exemple. Ara la seva obra, la seva figura, serien un autèntic patrimoni cultural, un motiu d'orgull si volem dir-ne patriòtic, per què no. Però això és Catalunya i hi ha el que hi ha, per això mateix tenen molt més mèrit les persones, minoritàries però molt apassionades, que per exemple s'han dedicat a preservar la memòria d'Agustí Bartra o de Montserrat Roig o de tantes i tants altres.

Vaig tenir la sort de conèixer personalment la Montserrat Roig, tot i que només una mica, i altres escriptors com en Baltasar Porcel, com en Jaume Cabré, l'Anna Murià, el Vicenç Villatoro... i vaig tenir la sort sobretot de trobar el meu mestre, el vell poeta Agustí Bartra.

Això és part de la petita història que pensava explicar-vos aquest vespre, però abans em presentaré molt breument.

Em dic Joan Rovira, potser algunes i alguns de vosaltres em coneixereu pels articles que ja fa molts anys escric al Diari de Terrassa cada dia del món, o potser per la novel·la que fa tres anys vam escriure i publicar amb l'Olga Cabús, “La llegenda d'Ègara”, que va ser en certa manera un best-seller, tot i que a escala terrassenca, clar.

Sóc escriptor i periodista, i escriptor inclou poeta, però ja no escric versos, sinó novel·les en català i en castellà, les meves dues llengües de l'ànima.

I si no escric versos, d'on surt aquest llibre de poemes que ha guanyat el Premi Ciutat de Terrassa de poesia?

Surt de la meva joventut, del llarg viatge a través de la vida i la literatura i d'un viatge a Grècia aquest estiu passat, la setena o vuitena vegada que hi he estat, aquesta vegada amb l'Olga i amb la Júlia, fent realitat un vell somni.

I d'això va la història, de somnis.

Hi havia una vegada un noi de setze anys que va voler fer-li una entrevista al poeta Agustí Bartra per a la revista de l'escola. Estem parlant de l'any 1978, és a dir, gairebé de la prehistòria. No sabia gaires coses de l'Agustí Bartra però em sonava una mica, vaig anar al Cau Ple de Lletres i vaig comprar tots els seus llibres i vaig trucar un bon dia a la seva casa del carrer Avinyó, acompanyat d'un amic de l'escola.

Com us podeu imaginar no he oblidat mai aquella tarda, les 4 o 5 hores de conversa amb Agustí Bartra, que tinc gravades en un cassette grogós que no sé si encara funciona.

Tampoc no he oblidat la seva benvinguda, amb aquell somriure murri que tenia: “Ah, així que tu ets poeta?”, em va dir, “Doncs jo encara no en sóc”.

Aquell va ser un moment “tierra, trágame”, em vaig posar vermell com un pebrot.

Però després, fins a la seva mort, van haver-hi moltes més tardes, moltes més converses, va llegir poemes i relats meus, em va oferir respecte, autenticitat i lliçons, i sobretot l'exemple de la seva fe absoluta en el poder de la paraula.

I avui, 38 anys després, gràcies al jurat, gràcies a aquest Premi Ciutat de Terrassa que porta el nom de l'Agustí Bartra, ja puc començar a dir que sóc poeta.

Just ara, precisament ara, que ja no escric versos. La vida és així, un misteri ple de lliçons, però també de promeses.

I entremig, què he estat fent aquests 38 anys? Una cosa òbvia, m'he fet gran. He treballat molt, massa potser. M'he dedicat molts anys en cos i ànima al periodisme, a la meva feina. He viscut. He tingut la sort de poder fer alguns viatges. I sobretot, sobretot, he escrit molt i he somiat amb ser escriptor.

No saps mai quan arriba el dia que pots dir-ho. Potser és avui, potser va ser el dia que amb l'Olga vam presentar públicament “La llegenda d'Ègara”.

En tot cas, t'ho han de dir els altres, els lectors i lectores, és a dir, vosaltres…

La veritat és que tots aquests anys he escrit molta poesia, molts llibres que al final han quedat en el calaix perquè no em van semblar prou bons o no ho van semblar als premis i editorials als quals els vaig enviar. I està bé que sigui així, això forma part també de la lliçó.

No he perdut mai la fe en el que somiava aquell jove poeta de disset anys, però reconec que he tingut poca fe en el que escrivia l'home de trenta, de quaranta, de cinquanta anys. No creia prou en mi mateix, aquesta és la veritat, tot i que tampoc no em vaig rendir mai ni vaig renunciar al meu somni.

I aquest estiu passat em va arribar a les mans la convocatòria del premi Ciutat de Terrassa de poesia. Vaig mirar un antic cartell que em va dedicar l'Agustí Bartra i que sempre he tingut a prop meu, el“Cartell per als murs de la meva pàtria”. Vaig agafar uns quants llibres de Bartra, amb notes meves, amb cartes seves, llibres plens de records.

I vaig saber que havia arribat el moment.

De manera que mentre viatjàvem per Grècia amb l'Olga i la Júlia vaig anar repassant, corregint, canviant, els poemes que havia escrit anys enrere, a més d'afegir-ne alguns de nous i descartar-ne moltíssims.

Vaig veure que hi havia una unitat, un viatge per la vida. I molts matins, a la terrassa d'hotels i pisos que llogàvem, a Nauplia, a Pilos, a Gythion, a Eleusis, a Delfos, a Olímpia o a Atenes, el llibre va anar prenent forma, perquè ja sabia el que volia dir, ja sabia quina era la meva cançó. Ho vaig tenir clar un migdia d'agost a l'illa d'Hydra.

I així és com s'ha deslligat el meu destí com a escriptor, una vegada més gràcies a l'Agustí Bartra.

El llibre, però, no és un homenatge a l'Agustí Bartra, tot i que està impregnat de la seva fe en la literatura, en el poder de la paraula.

És un llibre de viatges, en certa manera. És un llibre d'amor i de soledat. Un llibre de recerca del misteri de la literatura i de la força que tenia en algun lloc a dintre meu.

Crec que és poesia i per fi començo a pensar que és bona, que té allò que ha de tenir la bona literatura. Ens emocionen les emocions dels altres, a un poema, a una novel·la, a una cançó. Ens fan sentir més intensament les nostres pròpies emocions, i els donen una nova perspectiva. Aquest és el poder de la literatura.

Però aquest és un llibre de comiat, d'adéu a la poesia, un adéu ajornat molts anys, que ara per fi té sentit i comença avui a fer el seu camí.

D'aquí el seu títol, “Elegia d'Atenes”. És un títol de comiat, de certa nostàlgia, però amb la força que et dóna saber el que vols fer i saber que ara sí ho faràs.

Espero que quan es publiqui el llibre el llegiu, gràcies a l'editorial Pagès Editors, que justament representa el contrari del que deia al principi i que és un exemple molt meritori de totes les coses bones que s'estan perdent al món editorial i que ells encara conserven i valoren.

Crec que miraré d'organitzar alguna cosa, com ja vam fer amb “La llegenda d'Ègara”, no sé, alguna trobada em algun lloc agradable per llegir uns quants poemes, per passar una bona estona amb una cerveseta o un cafè, per compartir aquests versos amb qui vulgui i amb tothom qui tingui també versos per llegir..

En uns mesos, el llibre “Elegia d'Atenes” estarà a les vostres mans, si voleu, i estaria bé que ens tornéssim a trobar. Ja hi esteu convidats des d'ara i si em busqueu a internet o al facebook o al twitter podreu apuntar-vos a alguna d'aquestes trobades per a gent que estima els llibres i que té coses a dir i a sentir.

I res més, gràcies per escoltar-me. I si em llegiu, que espero que sí, sapigueu que faré tot el possible per estar a l'alçada, a la meva manera, dels bons mestres que he tingut, de la gent que m'ha estimat i m'ha acompanyat pel camí, de la gent que ha cregut en mi, i també a l'alçada dels somnis d'aquell poeta de disset anys que ara, per fi, ha arribat a on volia arribar per anar més enllà.

Moltes gràcies i bona nit a tothom.






Diari de Terrassa / portada
TerrassaDigital/CanalTerrassaTV
NacióDigital/La Torre
ElMón/Terrassa
Malarrassa
Malarrassa (contraportada)



So long, Marianne & Leonard

23:59
Agost de 2016. A l'illa d'Hidra, un mes després de la mort de Marianne Ihlen, la dona de "So long, Marianne". Al novembre, Leonard Cohen va tornar amb ella, a la foscor de "You want it darker". Quan serem vells com iguanes tindrem la pell clivellada de tanta llum com haurem buscat...

Banda Sonora Original/BSO de l'Elegia d'Atenes: dues versions de "So long, Marianne", una cançó del darrer disc de Leonard Cohen i la bellíssima i tristíssima "O kaimós"...









La platja d'Alexis Zorbàs

23:43

Agost de 2016. Stoupa, al Peloponès, Grècia. A prop de la platja on ballava Alexis Zorbàs el seu sirtaki. De camí cap a Kardamyli, on es troba la casa de Robert Leigh Fermor. Matí de sol, tarda de tempesta. Els poemes, els llibres i la llum entre els arbres, barrejada amb el blau turquesa del mar.






 
Copyright © olga cabús joan rovira. Designed by OddThemes